Moltes persones, molts amics i coneguts deuen pensar –i així m’ho expressen en públic i en privat– que estic gaudint molt per tot això que està passant al meu poble, a Montcada i Reixac, a causa de la imputació de l’alcaldessa, María Elena Pérez, en el cas Mercuri i on se l’acusa de presumpte tràfic d’influències. El cert és que no és així, no estic gaudint amb el sofriment d’aquesta persona ni amb la imatge que tant ella com el seu antecessor van deixar del poble on hi viuen les persones que més m’estimo, ans el contrari: com he dit a les xarxes socials a l’amic Josep Bacardit, em provoca més aviat un sentiment de pietat.
És cert, no puc negar-ho, que tinc la satisfacció professional d’haver estat una de les primeres persones en denunciar els seus actes immorals, mentides, manipulacions i l’odi extrem i la persecució que ha exercit contra tots aquells que hem defensat sempre l’honradesa, la generositat, les bones pràctiques i hem perseguit en tot moment saber la veritat. I és que al final, la veritat sempre surt a la llum i, per moltes justificacions que es donin, quan aquesta és revelada pot resultar molt dolorosa per molts.
El meu estimat pare, el qual molts dels que em llegiu el vareu conèixer, era una persona molt treballadora, honrada, honesta, perseverant, tolerant i bondadosa em va transmetre molts grans valors al llarg del temps que va viure al nostre costat. El valor de la veritat i de l’honestedat tant a nivell privat com a nivell públic sempre han guiat la meva vida tant a nivell personal com professional. De la meva mare tinc present sempre el seu coratge davant les adversitats que li ha donat la vida, la seva estima envers els altres i la seva empatia.
És per aquests valors que em guio, també per prudència i per evitar tot tipus de rumors, que estic convençut que no és moment de fer cap especulació sobre l’assumpte. Aquest cas ja no pertany ara a l’esfera pública, periodística ni política sinó que ha passat a l’àmbit judicial. Hem tingut accés a certes informacions al respecte mitjançant una sèrie de filtracions de fonts de la investigació i hem conegut la resposta de l’Executiva local del PSC i de la resta de partits polítics. Algunes reaccions, val a dir-ho tot i que no vull entrar en detalls, bastant lamentables i cíniques.
Personalment, defenso la presumpció d’innocència de l’alcaldessa María Elena Pérez, respecto i animo al jutge a que esclareixi el més aviat possible tot aquest afer i respecto la llibertat d’expressió de totes aquelles persones que volen opinar al respecte d’aquest afer com també aquestes han de respectar el silenci que vull mantenir sobre aquest tema. Ara, doncs, és el moment que ha d’actuar la justícia; fer safareig o judicis paral·lels no aporta res a un debat seriós sobre el tema fins que no es coneguin més elements de judici i hi hagin certeses al respecte i no només filtracions.
En aquests dies i després de veure l’alcaldessa a punt d’arrencar a plorar en una conferència de premsa en la que no va admetre preguntes –em puc suposar per evitar ensorrar-se i plorar en públic–, només he sentit pietat per ella. Em fa pena, sincerament, no només pels gestos i actes que ha fet i que l’han portada a aquesta situació sinó perquè ha permès que hagin jugat amb ella i ha consentit tot tipus d’actuacions per part de “los que la aconsejan”, com va deixar dit un dia. No diré aquella típica frase de “qui et vol mal, t’amoixarà; qui et vol bé, et farà plorar” però sí voldria que reflexionés sobre tot això que li està passant.
Una experiència d’aquest tipus pot ser una oportunitat per rectificar, millorar, treure’n quelcom positiu i mirar els altres, el proïsme, d’una forma diferent. Diuen que cap mariner aprèn a navegar en les aigües manses, que les dificultats i els problemes ens ajuden a créixer, a ser més bones persones i millors professionals. Si és així, si és capaç de fer autocrítica, rectificar i demanar perdó, segur que trobarà molta gent –entre els quals m’hi compto– que es mostrarà oberta a ajudar en benefici del poble. No crec que a ningú li agradi tenir el malnom de “la pija” o “Hello Kitty” per l’actitud que el proïsme veu d’ella. Desitjo de tot cor que canviï i que deixi de ser la “Hello Kitty” per esdevenir qui sempre havia estat: María Elena Pérez. Game Over, Kello Kitty; si vols, pots tornar a començar: it’s up to you! (És a les teves mans!).
-Josep Solano-
http://josepsolano.wordpress.com/2012/11/30/game-over-hello-kitty/#more-943
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada